Llegenda del Drac Volador

Fa molts i molts anys la màgia estava present arreu i totes les criatures inimaginables vivien en llibertat entre nosaltres. De tots era sabut que la màgia més poderosa era la dels cinc elements: l’aigua, l’aire, la terra, el foc i l’esperit; i que només un gran mag seria capaç de controlar-los tots.


A milers i milers de quilòmetres de La Sagrera, un mag jove va coronar-se emperador, el primer de la Xina. L’Emperador no era qualsevol mag. Havia après les arts elementals comandant els esperits amb els que protegia al seu poble. Amb els anys l’imperi va anar creixent i l’Emperador, tot i el seu gran poder, no podia fer-se càrrec de totes les necessitats del seu imperi.

Amb la seva màgia va crear quatre criatures majestuoses que tenien la capacitat de volar sense haver d’utilitzar les seves ales i els va anomenar els quatre Reis Dracs. Els dracs eren forts i valents, però l’Emperador va voler donar-los una part del seu poder de l’aigua, per ajudar als que ho necessitessin. Amb aquest poder els dracs podien crear rius i cascades del no res o cridar l’esperit de la pluja per evitar que els pobles perdessin les seves collites.


Al llarg de la seva vida, els Reis Dracs recorrien el món buscant persones que poguessin precisar de la seva ajuda. Allà on anaven, eren més que benvinguts i reconeguts, gràcies a la seva disposició a sacrificar-se pel benestar d'aquells que ho necessitaven.


Durant aquest temps, els Reis Dracs van guanyar-se gran fama arreu del planeta arribant a oïdes de l‘Emperador. Aquest, va quedar tan enlluernat i agraït que va cridar als quatre dracs al seu palau per recompensar-los.


Els quatre Reis Dracs van arribar al Palau Imperial on l’Emperador i tot el seu seguici els estaven esperant. L’Emperador es va apropar als dracs i fent que la seva veu s’escoltés per tot l’imperi va començar a parlar:


  • A tu Drac Blau, per haver salvat a una colla d’infants que jugaven en un penya-segat t’atorgaré el poder de l’Aire. Amb aquest podràs crear huracans, tifons i ciclons, fer que qualsevol objecte s’enlairi per molt gran que sigui o, fins i tot, fer “volar” a les persones.


El Drac Blau va aixecar a tots els presents i, lentament, els va tornar a baixar.


  • A tu Drac Taronja, per haver evitat el desbordament d’un dels rius més grans i caudalosos de la Xina, et donaré el poder de la Terra. Amb aquest poder pots moure muntanyes, fer créixer plantes i crear pous nous.


El Drac Taronja, provant el seu poder, va crear una catifa floral deixant a tothom bocabadat.


  • A tu Drac Blanc, el més fort de tots, per haver evitat la mort de milions de persones parant un terratrèmol, et compartiré el poder de l’Esperit. Amb l’Esperit pots connectar amb les energies místiques de l’Univers, permetent-te, així, endinsar-te en els pensaments de qualsevol ésser viu.


El Drac Blanc, fa que a tots els presents els embriagui una sensació de confort i alegria momentània.


  • A tu Drac Verd que ets el més poruc, petit i feble de tots, encara no et donaré res. Tot i que amb la teva tasca has ajudat a molts… encara et queda molt per arribar a ser un Drac Reial de veritat.


El Drac Verd es va quedar esmaperdut i alacaigut, marxant una mica trist. Però va adonar-se que la seva tasca i ajudar a aquells que ho necessiten era més important que guanyar poder.


Els quatre Reis Dracs van continuar brindant ajuda allà on fos requerida, però amb el pas dels anys el Drac Blanc va anar perdent l'interès i cada cop es separava més dels seus germans. Amb el poder de l’Esperit podia sentir tots els sentiments i pensaments de tots els éssers vius, fins i tot els més obscurs. Un mar de veus dins el seu cap que no podia silenciar. Tal era el seu neguit que ja no volia tornar a ajudar-los.


Dècades després, la molèstia del Drac Blanc es va transformar en ràbia. I la ràbia en odi. I l’odi en ira. Menyspreava tot allò que els seus germans feien per ajudar a la gent i preferia que els humans desapareguessin. Va arribar un punt que, fins i tot, les seves escates es van tornar negres com el carbó i es va començar a fer-se anomenar Drac Negre.


D’entre totes les veus que el Drac Negre sentia resonava cada dia més i amb més força la de l’Emperador. Aquest volia comunicar-se amb ell i fer-lo canviar de parer. No es volia deixar manipular per ell i, aprofitant aquesta via oberta per l’Emperador, va començar a llegir tots els seus pensaments i neguits.


Un dia, de sobte, va aconseguir endinsar-se a la ment de l’Emperador sense que aquest se n’adonés i va descobrir com funcionava la màgia elemental i que l’Emperador havia amagat el poder més destructor de tots, el del Foc, ja que no existia ningú capaç de fer el bé amb aquest poder.


Ple d’odi i consumit per la fam de poder per acabar amb totes les persones, el Drac Negre va visitar l’Emperador. En arribar a Palau va començar a cridar-lo:


  • Emperador, escolta el meu clam! Dona la cara i digues la veritat! Vols tot el poder només per tu, vols al poble als teus peus i dominar als quatre Reis Dracs. He sentit la teva veu i la de tots i no sou dignes de l’esforç que els meus germans fan.


L’Emperador, la seva família i tots els que estaven al palau van sortir per veure el Drac Blanc. En veure’l es van adonar que era Negre.


  • Drac Negre estàs equivocat, no tot el que sents amb l’Esperit és cert. Les energies poden ser traïdorenques. Parlem tots dos, vine amb mi...


Va fer un gest amb la mà per tocar al Rei Drac.


  • No sóc cap neci! Vols prendre’m tots els poders. He dominat l’Esperit i sé tot el que penses i sents… No juguis amb mi Emperador, dona’m el poder que amagues!! Vull el FOC.


L’Emperador s’hi va negar i, sense perdre l’esperança, li va dir al drac:


  • Ho sento, em vaig equivocar. L’Esperit és com una espasa de doble tall i no vaig saber veure com et podria afectar. Deixa que t’alliberi de la teva càrrega.


El Drac Negre va riure d’una manera tant eixordadora que tot el món va poder sentir el seu riure cruel.


  • No m’enganyaràs! Et mataré a tu per absorbir el Foc i, amb la flama, mataré a tots els humans insignificants.


L’Emperador, coneixedor del que passaria, va començar a fer un ritual fent servir tot el seu poder. La màgia donava voltes al seu cos com si fos una dansa i cada cop creixia més.

El drac va tornar a riure i, ràpid com un llamp, utilitzà el poder de l’Esperit per robar-li la vida a l’Emperador, qui va caure mort al seu tro davant la mirada de la seva família i tot el palau.


Orgullós del seu acte menyspreable va intentar cremar tot el palau amb el poder del Foc, però la flama no va sortir. Ho va tornar a intentar sense cap èxit. Amb la mirada desorbitada i encès de ràbia va començar a atacar els pobles dels voltants.


Els seus tres germans, horroritzats pel que havia passat, van utilitzar tots els seus poders per a derrocar-lo. Tot va ser envà, sense cap resultat.


Mentrestant, a palau, del cos de l’Emperador va començar a sortir un fum dens de colors que va envoltar la filla de l’Emperador i es va enganxar a la seva pell. L’Emperador sabia que el Drac Negre el mataria i, en comptes de defensar-se, va fer un ritual per traspassar tota la seva màgia.


Els altres Dracs van anar a palau per organitzar la defensa de la resta de pobles i pensar com parar al seu germà. Tots estaven concentrats fins que el Drac Verd va parlar mirant la filla de l’Emperador:


  • L’única manera de parar-lo és fent servir el poder del Foc… Hem de fer-lo servir per salvar tots els pobles.


El Drac Blau va considerar que era massa arriscat enviar algú tan jove per fer front al Drac Negre. Aleshores el Drac Verd va tornar a parlar:


  • Ell sempre m’ha menystingut perquè sóc el més petit i feble de tots. Aprofitem-nos! Deixeu-me fer servir el Foc per lluitar contra el Drac Negre.


El Drac Taronja dubtava mentre que el Drac Blau s’hi va negar en rodó. Però el Drac Verd no va desistir:


  • Renunciaré a tot allò que més estimo: volar per l’aire lliurement i també al poder de l’Aigua! Renuncio al títol de Rei Drac! Concediu-me temporalment el poder del Foc, un cop vençut ja no el necessitaré i seré simplement un drac.


Les veus es van alçar en contra de la petició del drac, que per primera vegada actuava amb més valentia que ningú. La filla de l’Emperador es va aixecar i es va fer el silenci mentre s’apropava al Drac Verd. Sense dir res va posar la mà sobre les seves escates que, durant uns segons, van tornar-se d’un vermell intens. Aleshores va alçar la veu dient:


  • Drac Verd vola, mentre puguis, fins a trobar al teu germà i lluita com el més valent de tots els dracs.


Va sortir volant a la recerca del Drac Negre i, quan ja el tenia davant, va llançar-se contra ell mentre escopia una flamarada que cremava fins hi tot l’aire. Es va dirigir cap a ell a tanta velocitat, que van desaparèixer de la vista de tothom fins a xocar contra les muntanyes dels voltants enmig d’un camp de cendres. Ell es va aixecar, viu i victoriós, i el seu germà vençut i malferit de mort.


Amb el cos ferit va mirar d’alçar el vol per tornar al palau, però no podia aixecar-se del terra, havia perdut la capacitat de volar. Tampoc sentia dins seu la màgia de l’Aigua, només el calor reconfortant del foc.


Tothom va estar molt agraït al Drac Verd, que els havia salvat amb el poder del Foc, així que van demanar a la nova Emperadriu que no li tragués els poders. Es mereixia conservar el poder del Foc com a símbol de la seva valentia. Ella va accedir i així, el poruc drac d’aigua va transformar-se en el valent drac de foc.


Poc temps després, quan tots els pobles es van recuperar de la catàstrofe, una petita família de quatre membres es va voler posar al servei del valent drac fent que ell pogués “volar” de nou mentre ells quatre el portaven en braços. Així va ser com es van convertir en els primers portadors del Drac Volador, un acte honorable ple de gratitud que va anar passant de generació a generació fins a dia d’avui.


El temps corria com la pólvora i el Drac Volador es va fer famós arreu, però sentia encara un neguit dins seu, com un raig d’aigua que el cridava.


Amb l’ajuda dels seus quatre portadors va recórrer el món amb l’esperança de trobar la peça que li faltava. Va conèixer noves històries, nous dracs, noves criatures i cada cop sentia que es trobava més a prop d’allò que buscaba.


En un dels seus viatges, van arribar a La Sagrera on tots cinc es van enamorar del poble i la seva gent. En apropar-se a la font de Can Gaig, el Drac Volador es va adonar que el raig d’aigua que el cridava i que portava tants anys buscant era aquell; que li recordava a la seva època de Drac jove quan encara tenia el poder de l’aigua i ajudava la gent amb els seus germans.


Finalment, van poder dir “això és casa nostra” i es van establir definitivament.


Nosaltres, la família de Drac, Diables i Gegants de La Sagrera som els descendents dels primers portadors del Drac Volador i estem orgullosos de poder ser les seves ales i viatjar amb ell.


Tot i així, el nostre Drac Volador mai va perdre les seves ganes de llibertat i, de tant en tant, ens demana fer un viatge, com per exemple, a Cracòvia, on hi va mudar la seva pell i la va obsequiar a la gent d’allà per a recordar-los el poder de la màgia.


Vet aquí un drac, vet aquí un talòs, aquest conte ja s’ha fos.

Autora: Elena Sánchez-Arévalo Vives